Amb l’arribada de la enorme plataforma que ja podem veure al costat del Castor, dotze anys després se inicia el procés de desmantellament d’un projecte en el que al final, el govern central haurà malbaratat, calculo, que al voltant dels quatre mil milions d’euros, tots a càrrec del Estat, es a dir, dels españolitos que ho paguem dels nostres impostos.
Un projecte fallit que serà del tot irreversible una vegada que aquesta plataforma comence a taponar la primera de la dotzena de canonades que se van perforar per injectar i extreure el gas natural al dipòsit submarí.
Lo lamentable del cas és que els Governs centrals dels dos colors, que han manejat aquest assumpte durant aquests anys, l’hagen donat com a fracassat, sense haver fet mai les proves de la manera que estaven previstes al inici i que, d’haver-se realitzar com estava manat, és possible que no s’hagueren produït cap dels terratrèmols i que la planta avui en dia estigués operativa.
Una situació provocada per haver fet de forma anticipada les proves d’injecció “a tota màquina” sense haver posat avanç, el gas coixí que ocuparia el 33% de la capacitat total del magatzematge i que hagués buidat tota l’aigua de mar que hi havia a dintre del dipòsit, que s’havia colat per la famosa falla de la base que va produir els terratrèmols, ocupant el espai que deixava a mesura que s’anava buidant el dipòsit de petroli cru durant la trentena d’anys que el va explotar la Sell.
Soc de la opinió que aquestes proves brutals fetes amb la conformitat del Govern, per a mi també responsable al haver autoritzat a les plantes de Sagunt, Cartagena i Barcelona la gasificació del gas liquat necessari per cobrir el extraordinari consum puntual que va xuplar Castor durant la setmana en que va injectar a tot lo que donava, amb el dipòsit encara quasi completament ple d’aigua de mar. Amb aquestes condicions els terratrèmols estaven servits; va passar lo que li passa a una tapadora d’un olla quan bullim musclos on la pressió la va aixecant a colps. Recordem-nos que els terratrèmols no duraven minuts, eren simples colps.
Se clausura la planta sense haver fet les proves com cal, i per tant sense saber si hagués anat bé o no. Soc de la opinió que el procedir normal desprès d’aquella malifeta, hagués tingut que ser la de esperar que el dipòsit recuperes la estabilitat al cessar els terratrèmols, i prosseguir només llavors amb la injecció del gas coixí al 25 % de la potencia durant els onze mesos que s’hagués tardar per empènyer l’aigua cap a fora poc a poc, sense que el dipòsit s’aixequés sobre la falla com la tapadora del olla descrita. Y un cop el dipòsit buit d’aigua, provar la injecció i la extracció a tota màquina. Crec que ja no s’hagués generat cap sismicitat important, que el dipòsit funcionaria, i que la pèrdua econòmica que representa el desmantellament no s’assoliria.
Els espanyols pagarem els plats trencats de les conseqüències d’un mal procediment de proves, i els vinarossencs, a més, amb una pèrdua d’ingressos propers al milió d’euros anuals en concepte d’impost d’activitats econòmiques, que avui ja sumarien una dotzena de milions d’euros que no ens hagueren anat gens malament.
Però millor que ho deixem anar perquè, avui ens podrien dir que les nostres opinions i raonaments ja son com els de la lletera del conte.
Juan A Blanchadell